martes, 23 de noviembre de 2010

Nicios de nieve


Yeren homes y muyeres de mirada triste, cruzábalos dacuando na escalera, saludaben y callaben. Vivíen en comuña nel quintu pisu, yo nel segundu, d’un edificiu del Madrid qu’asoma a la Plaza Mayor. Daquella nun se falaba de pateres, yeren el cabu qu’apuntaba al mar de la inmigración.
Salíen al fríu del iviernu madrileñu y volvíen ensin facer ruíu, un día si y otru tamién, trayíen nos güeyos la saudade d’un Cabo Verde crioulo d’esclavos y colonizadores buscando la patria de los sos suaños nuna ciudá mesetaria.
A los pocos años, de viaxe pa Lorient, na Bretaña de Merlín, comíanos el sol na infinita carretera mientres na radio sonaba la inconfundible voz de Cesária Évora. La memoria fízome ver a aquellos caboverdianos, nel abertal, proyectando les llargues solombres camín del finisterre de Centro-Europa.
Memoria, que nestos díes en que’l cielu apunta nicios de nieve, nun sé por qu’estraña razón devuélveme la imaxen d’aquellos homes y muyeres de mirada triste que cruzaba na escalera. Saudade, señaldá…

martes, 9 de noviembre de 2010

Llar


Aguardando que’l fríu, el xarazu y la nieve asomen pel norte la cordalera convidando a tardes xunto’l fueu d’esti llar que remocica l’espíritu, un rellugu serondiegu estrema dos mundos. La velada lluz enturbia’l tuérzanu y les calamiyeres, peles qu’un día quixisti ver un trasgu, escuchando una historia de llobos. Daquella’l cuarterón zarráu por mor del fríu y la medrana de neñu, más solombriega que la nueche que furaba pente les llábanes. Anguaño la lluz ye memoria qu’alluma alcordances enantes d’encender el fueu que calecerá ésta y otres histories d’una vida perdida que dacuando remanez como l’últimu caricós ente les cenices del llar